Torneig complicat al què ens enfrontàvem, amb equips de nivell i habituats a aquest tipus de competició. Nosaltres som un equip d'amics, que no toquem malament la pilota però que tenim orgull, som lluitadors i tenim coratge.
Quan tothom descansa, nosaltres seguim jugant. Quan els nens dormen, els nostres somien en xutar una falta. Quan algú respira, els nostres llencen un córner. Ho porten dins, ho viuen, ho senten i ho transmeten.
El que hem viscut ha estat inoblidable; els pares estem desfets, la sang encara ens brolla a mil per hora. Quines sensacions, quins moments d'esgarrifança! No em digueu que ja no us tremolen les cames! Això és passió. Això és futbol. Mentre encara hi ha entrenadors que demanen l'hora a l'àrbitre, nosaltres ja hem tocat el cel. No cal guanyar, podem quedar quarts, com així ha estat, però això no importa perquè mai ningú ens podrà esborrar el que hem viscut.
Pares, entrenadors i, sobretot, nens: gràcies per venir! Mai un pont havia estat tan festiu.
Llerona blau i ben blau, com el mar, com el cel. Mai havíem estat tan a prop de tocar-lo amb les mans.
Us estimo!!!
Crònica: Josep Bru
Fotomuntatge: Esther Mas
0 comentarios :
Publica un comentari a l'entrada